100 anys d'història

Els temps actuals són molt diferents dels d’ara fa 60 o 70 anys. Les persones no han canviat en essència, sí ho ha fet la seva presència. 

Si mirem enrera tots aquests anys, ens veurem immersos en una societat en que la paraula era el mitjà de comunicació que regnava, mitjançant la ràdio, la conversa, els relats, els contes…perquè abans tot i que sembli estrany, ens parlavem i les persones ens saludavem.

Avui gaudim de més avantatges en tots els camps, fins a tal punt, que les considerem com a normals. No és pas la meva intenció tornar a les mancances de moltes coses que, avui dia tenim a l’abast, sigui el que sigui, de qualsevol signe o mena.

Crec que hauríem d’intentar gaudir de tot el que tenim actualment i que la societat ens ofereix i sobretot saber transmetre al jovent, que són el futur de la societat, joia, il·lusió i agraïment sobretot per poder tenir a mà moltes de les coses que no haguesim imaginat poder arribar a tenir.

Sería molt convenient tornar a fer-ne ús de la paraula:

Converses, històries, en una paraula, diàleg!

Fins i tot ens podríem adonar que quan una persona parla, l’altra té la facultat de poder escoltar-la i interpretar allò que li diuen.

Sant Adrià no ha sigut pas una excepció i ha canviat, i molt!

Aquesta història que us ofereixo, podem situarla en el emps des de l’any 1948 al 1963. És un relat en primera persona del singular. Hi han situacions, no obstant, que poder ser extrapolables a qualsevol nena o nen d’aquells temps en circumstàncies similars.